Vull ser periodista

Tot just fa sis anys que vaig començar la carrera de Periodisme. Recent sortida de l’ou, començava l’estudi d’una professió que considerava feta per mi. Potser era l’esperit aventurer; potser la gran confiança generada per professors d’institut confiats, o potser la cara d’admiració que posen les persones quan els dius que vols ser periodista, però el cas és que entrava a la facultat amb el cap ben alt, inconscient del futur que m’esperava. 

Sis anys, una carrera i un màster després (que encara estic pagant), aquell somni d’esdevenir una reportera intrèpida i viure milers d’experiències, com aquell personatge de còmic, en Tintin, adquireix una perspectiva totalment diferent.  Resulta, que per arribar a tenir una vida com la d’en Tintin cal ser molt afortunat. La resta dels mortals ha de passar per uns quants anys de feines miserables – si és que pot arribar a tenir-ne – sovint molt poc relacionades amb la professió periodística,  pagades amb somriures i falses possibilitats d’incorporació.

No llenço la tovallola, i és per això que, mentre segueixo buscant una feina que em permeti dir que sóc periodista amb el cap ben alt, utilitzaré aquest bloc per deixar constància d’alguns dels treballs que he realitzat durant la meva formació i per expressar la meva visió sobre determinats fets de l’actualitat. Demano disculpes per avançat a tots aquells que no coincideixin amb la meva opinió. No pretenc donar lliçons morals, ni fer un anàlisi exhaustiu de l’actualitat, això sí, intentaré que els meus arguments siguin tan sòlids com sigui possible.

Desitjo que la lectura sigui amena.

Mònica Beneyto Reverter