Ada Colau: “. Les famílies no s’endeuten per caprici, un habitatge és un dret i no se’n pot prescindir.”

Arribo puntual a la seu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, un local de lloguer que han aconseguit fa pocs mesos per gestionar el volum de feina i de persones que atenen. Quan arribo em diuen que l’Ada arribarà tard perquè ve d’una reunió amb una entitat bancària. Mentre m’espero converso amb la Susanna, una voluntària de la PAH i una afectada per la llei hipotecària.

M’explica la seva història: és casada i amb dos filles. El seu marit és autònom i ella es va quedar a l’atur. Han de pagar una hipoteca de més de 1400 euros mensuals i fa quatre mesos que ja no poden pagar. El següent pas, em comenta, és la denuncia i el conseqüent desnonament. M’explica que el banc podria vendre el seu pis pel 60% del preu que ells en van pagar però no ho fa. Això suposaria haver-los de tornar una part de la hipoteca que ja tenen pagada i per això segueixen esperant, perquè busquen augmentar el seu deute i així estalviar-se de tornar-los diners. Em sorprenen els termes tan acurats que utilitza i el domini que té de tot el que comporta la seva situació financerament parlant. 

Finalment arriba l’Ada. En mig de cartolines, pancartes i samarretes que estan fent per a la propera acció de protesta, seiem i comencem.

-          Per què creus que ets la cara visible de la PAH

Perquè sóc una de les que va començar des del principi i perquè tinc un bagatge en activisme social relacionat amb el tema de l’habitatge. De fet, la PAH va començar amb un altre moviment que era “V de Vivienda” on jo també estava. Els impulsors som la gent que coneixem millor la problemàtica, perquè fa temps que hi treballem, i després cadascú posa a disposició les seves habilitats. Jo, en el meu cas, si tinc més facilitat per parlar en públic la poso però hi ha gent que també fa altra feina importantíssima. El moviment aprofita els recursos de cadascú. 

-          Estàs a tot arreu. Com t’ho compagines amb la teva vida personal i professional?

Sóc una privilegiada l’Observatori DESC, on treballo, és una entitat sense ànim de lucre on tracto temes de drets a l’habitatge i, per tant, no està totalment separat del meu activisme. A més tinc molta sort perquè l’observatori creu en el que estic fent i em deixen molta flexibilitat per compaginar-ho amb la PAH.

I amb la família ho integro com puc. Intento dedicar espais propis, però també des del principi el nostre fill ha vingut a les manifestacions, a les assemblees... A més el meu company també forma part del moviment. No vivim l’activisme com una cosa separada de la nostra vida, en forma part.

-          He vist que a les últimes eleccions catalanes ICV i CUP et van oferir d’entrar a les llistes. Per què ho vas rebutjar?

Vaig dir que no primer perquè crec que algú de forma independent assegut en un seient de diputat no pot fer res. Com a molt pots fer “pataletes” diàries al Parlament, però crec que moviments com la PAH podem aconseguir molt més que els partits des de l’oposició. El moviment ciutadà des del carrer està aconseguint solucionar i visibilitzar problemes que fins ara no han solucionat els partits.

A més jo formo part d’un moviment i no ho podia decidir sola. Vaig anar a la PAH d’assemblees catalanes, ho vaig plantejar i com que hi havia diversitat d’opinions no m’hi vaig posar. Si el moviment ho hagués considerat convenient potser sí que m’ho hagués plantejat.

-          Fa més de quatre anys que funciona la PAH però sembla que ha estat en aquests últims mesos que la gent ha sentit a parlar de vosaltres. A què es deu això?

En part és el fruit de molta feina feta durant quatre anys en forma de formigueta, que no es veia i que ara ha explotat amb la compareixença al congrés i amb la recollida de signatures. També considero que ha Catalunya ja érem bastant coneguts i és on estem més consolidats, de fet ens han concedit algun premi i tot. Penso que ara hem passat a ser coneguts a nivell espanyol, però és el de sempre, fins que no passa alguna cosa a Madrid no existeixes per la resta de l’estat.

-          Heu aconseguit aturar gairebé 600 desnonaments. Com?

            

Una de les claus d’èxit de la plataforma és que el tractament dels afectats no es fa mai de forma individual. Es fa un assessorament col·lectiu dos cops per setmana a totes les plataformes. Això té diverses finalitats: primer poder atendre a tothom perquè si ho féssim individual no tindríem ni lloc ni temps per fer-ho.

En l’assessorament col·lectiu es treballa amb el suport de juristes voluntaris que generen eines i materials perquè tothom pugui formar-se i ser autosuficient. No fem assistencialisme, som una experiència de ciutadania autoorganitzada per la conquesta dels nostres drets. La gent afectada que arriba necessita informació per poder-se defensar, negociar amb els bancs, presentar recursos judicials... De fet, tots aquests termes no són complicats si te’ls expliquen bé, però hi ha aquests tecnicismes, moltes vegades interessats, perquè la gent es confongui i no sàpiga que signa.

Els advocats i juristes que ens ajuden voluntàriament fan documents útils perquè tothom aprengui i, a la vegada, puguin ajudar a d’altres afectats i això és el que ha fet que el moviment creixi tan ràpid. A més té la funció d’empoderar les persones; quan arriben aquí estan destrossats, amb l’ànim pels terres, i se’n adonen que si coneixen el tema poden enfrontar-s’hi i són capaços d’aconseguir coses. 

-          És a dir, que qui atura els desnonaments no és la PAH sinó les pròpies persones afectades...

Amb els desnonaments la nostra política és: primer donar totes les eines a la gent perquè esgotin totes les vies possibles: negociar amb el banc, parlar amb serveis socials, presentar recursos... Si el banc no els fa cas fem accions d’acompanyament on ens donem suport els uns als altres per ser més forts.

Si finalment arriba l’ordre de desnonament fem una convocatòria pública per demanar que la gent vingui a impedir-ho. Així aconseguim que es posposi, encara que no es resolgui, i guanyem temps per donar a conèixer el cas, per pressionar els bancs i per demanar que es concedeixi un lloguer social.

-          Molta gent creu que si les persones han de ser desnonades és perquè es van endeutar massa i no van mirar bé què signaven. És així?

Les persones afectades mai han defugit la seva responsabilitat, però són els únics que estan pagant les conseqüències i és evident que no són els únics responsables. És va signar un contracte on les dues parts no estaven en les mateixes condicions. El banc tenia la paella pel mànec, perquè domina el tema financer i és qui redacta el contracte, la persona s’ho trobava tot fet i no el pot negociar. A més en la bombolla immobiliària el negoci principal era el crèdit i els bancs feien el que fos per aconseguir-lo.  

L’administració pública a més, donava grans incentius per la compra, mai pel lloguer. Per tant, és veritat que ningú et va posar una pistola al cap perquè compressis, però políticament es van fer mesures per portar-te a comprar. Les ministres d’habitatge, fins i tot al 2008 quan ja havia esclatat la bombolla immobiliària, sortien a dir que la millor inversió era comprar-se una vivenda perquè era segur i mai baixaria de preu. A més les entitats financeres també t’ho venien com que sempre pujaria de preu i si no es podia pagar es venia i ja està.

La gent no era conscient d’estar assumint un risc tan gran. Feia el que veia en tothom i el que els polítics, experts i empreses li deien que era el millor. De fet, el lloguer a Espanya era escàs, de mala qualitat i sortia molt poc a compte perquè no hi havia mesures per protegir-lo. És lògic que la gent vulgui establir-se, tenir un projecte de vida a llarg termini, perquè amb 40 o 50 anys no pots estar amb un lloguer de màxim 5 anys. A Alemanya la major part de la població viu de lloguer, però perquè allà està protegit. Si aquí fos igual la gent no hauria de comprar.

Ningú sabia quan va signar el contracte que es quedaria amb un deute de per vida. Si això s’hagués informat molta gent s’ho hagués pensat dues vegades. Les famílies no s’endeuten per caprici, un habitatge és un dret i no se’n pot prescindir.

-          Per què creus que el PP va canviar el seu vot respecte a la tramitació de la ILP que vau presentar al congrés? 

Sé al 100% que si el PP va canviar d’opinió és per la pressió i la mobilització social. De fet, abans d’entrar al congrés em van cridar dos diputats i em van demanar que paréssim les accions perquè ells es comprometien a acceptar la ILP.

Havien rebut més d’un milió i mig de correus electrònics, manifestacions a moltíssimes seus del partit per tot Espanya i a més les enquestes diuen que un 90% de la població està a favor de canviar la llei. I en aquesta xifra hi ha els seus votants. Per això han hagut de fer marxa enrere.

-          Els mitjans de comunicació us van ajudar?

Els mitjans van precipitar-ho amb el tema dels suïcidis i amb això cal anar molt amb compte. Segons aquestes notícies, gràcies als suïcidis es crea alarma social i així s’aconsegueix aturar el procés. Això no és cert, potser no es canvia res i a part pot ser una incitació directe al suïcidi.

-          I un cop han acceptat la llei a tràmit, confies en que es traduirà en un canvi legislatiu que serveixi per alguna cosa?

La major part d’iniciatives legislatives en aquest país que - té una democràcia tan descafeïnada -  queden en res. Però no ens podem permetre llançar la tovallola; fa quatre anys ningú imaginava que aturaríem 600 desnonaments o que aconseguiríem un milió i mig de signatures per la ILP, però ens n’hem sortit i per això seguim lluitant.  

No hem de delegar ni confiar en el que puguin fer els altres. Hem de fer-ho des de la ciutadania. Per això ara hem iniciat una nova campanya que es diu “hay vidas en juego” amb la que interpel·larem constantment els diputats i diputades, sobretot els del PP. Els hem convidat perquè vinguin a les nostres reunions i coneguin de prop casos de gent afectada, i si no venen els portarem la reunió allà on sigui, perquè si han de fer lleis sobre això cal que coneguin com està la realitat.  Si poguessin escoltar els centenars de persones que venen setmanalment i que viuen situacions límit per culpa d’aquesta llei totalment perversa no dubtarien en canvia-la per molt que diguin els bancs.

-          Les mesures de protesta, com aquesta que comentes o altres accions que heu portat a terme. Fins a quin punt són legals o justificables?

Qui ens acusa de ser violents o fer coses il·legals menteix. Crec que hem demostrat sobradament que la nostra intenció és totalment pacífica. De fet, crec que si algú ha de ser acusat de violent és el sistema, que actua de forma increïblement agressiva contra els ciutadans, utilitzant la policia per fer fora la gent de casa seva. Això sí que és violent i injustificable.

Nosaltres bàsicament ens centrem en informar als ciutadans i fer visibles els culpables d’aquesta situació. El que no pot ser és que hi hagi diputats i diputades que tenen el destí de milers de persones a les seves mans i que ningú sàpiga qui són. Aquest coneixement per salut democràtica s’ha de donar.

-          També hi ha gent que diu que si s’aproven les mesures que proposeu el banc s’arruïnarà...

Evidentment no és cert. Primer de tot em sembla un greu error que les entitats financeres, que són empreses privades i només miren pel seu benefici puguin dir això i que el govern i els mitjans ho admetin com a cert sense tenir en compte que ells són una part interessada.

El sistema s’ha enfonsat sol i això té a veure amb la concessió de crèdit il·limitat i amb la bombolla immobiliària, així que si estem amb 6 milions d’aturats és en gran part per culpa dels bancs. I els responsables del desastre no només no estan a la presó sinó que a sobre es rescata els bancs amb una injecció de milions que provoca les retallades en sanitat i educació.  I per si fos poc, es perdona el deute que tenen. Així que, en aquest país els únics als que es persegueix som els ciutadans.

I a part, hi ha arguments tècnics que ho contradiuen. Si s’aprovés la dació en pagament les entitats bancàries haurien de concedir crèdit més responsablement. No inflarien les taxacions com van fer durant la bombolla immobiliària i això faria baixar els preus de l’habitatge cosa que ens beneficiaria a tots. Tots els països del nostre entorn, fins i tot als EEUU hi ha dació en pagament, perquè és una manera que permet a la gent resoldre els seus deutes i tornar a començar. I això no només pel drets de les persones sinó també per qüestions econòmiques. És impossible sortir de la crisi si hi ha milers i milers de persones endeutades de per vida que passen a l’economia submergida, no paguen impostos i són dependents dels serveis socials. Això porta a l’immobilisme i a tenir un país sencer hipotecat.