L'art és cultura?

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de la Joana, una amiga llicenciada en Belles Arts, filla de professors universitaris. Em comentava que a la fundació Miró s’hi feia una retrospectiva de Pollock i em convidava a anar-hi. 

Ho vam comentar a tothom, i finalment ens vam animar la Joana, en Pere (arquitecte fill de dissenyadora i professor universitari), en Pau (metge fill d’arquitectes) i jo.

Els altres, entre ells el Roger (originari d’un poble del maresme amb un pare dedicat al sector de la construcció) i l’Albert (pares botiguers) van negar-se en rotund a “malgastar els diners en una cosa tan avorrida com aquesta” i van decidir anar al cinema. Vam quedar en trobar-nos per sopar.

Un cop dins de la Fundació Miró, vam començar per l’exposició permanent. Tots quatre coneixem Miró i ens fa gràcia veure les seves obres i sentir la Joana explicar-ne el significat. Tot i així, en Pau i jo no acabem d’entendre el sentit d’una tela blanca amb una gran taca blava al mig, però callem mentre escoltem en Pere i la Joana comentar la bellesa de l’obra.

Quan passem a la retrospectiva sobre Pollock la cosa és complica. Vídeos de dones nues pintant el terra amb els cabells, una sala plena de pneumàtics apilats, una pantalla blanca amb una música insuportable... En Pau i jo que fins ara toleràvem Miró, potser més per sentir el seu nom reiterades vegades i per ser català, entrem en estat de nerviosisme. No entenem res, no hi ha cap imatge ni cap part d’aquella exposició que ens transmeti res ni tan sols que ens sembli bonica, fins i tot, en alguns casos, ens incomoda. De fet, comencem a riure davant les “tonteries” que veiem.


Quan acabem l'exposició (que de fet en Pau i jo deixem a mitjes per avorriment) comentem la jugada. La Joana ho ha trobat molt interessant i no entén per què no ens ha agradat. Ens explica el concepte d’aquestes tècniques basades en les performances i el fet d’implicar l’espectador d’una manera tan activa en l’obra. “Es tracta de treballar amb els materials no com una eina en sí sinó com una finalitat, explorar totes les seves possibilitats i transmetre a través de l’acció no només en un producte acabat sinó amb el seu procés de creació, per entendre’n el sentit en la seva totalitat”. 

En Pau no ho veu d’aquesta manera, tot i que coincideix que li ha agradat, creu que la gràcia està en la innovació que va suposar la pintura acció, en com va trencar esquemes i va suposar en canvi en la manera de concebre l’art.

En Pere i jo no ens donem per satisfets. Ell es posa més irònic, troba una gran “estupidesa” pagar vuit euros per veure una exposició tan inútil, que no aporta res de nou i que a sobre no és ni bonic. Jo en canvi em poso més seriosa, em sento acomplexada per no entendre el seu punt de vista i em fa ràbia que sigui un art tan complicat. Si bé és cert que ha obert un debat interessant, no entenc com persones que hem crescut juntes, que tenim idees polítiques similars i que coincidim amb la majoria d’opinions estem tan allunyades.

Després de la visita ens trobem tots per sopar. En Roger i l'Albert venen entusiasmats, han anat a veure “Django unchained” i s’ho han passat realment bé. “Aquest Tarantino està sonat”, “recordes quan el protagonista li clava aquella pallissa”, “realment allò dels negres era molt fort”, “la música era boníssima”. 

I per què aquesta història? Davant d’aquesta anècdota, completament real, considero que se’n pot fer una radiografia de la societat actual. De moment, ja es pot fer una primera divisió. Aquells, que vam decidir anar al Miró i els que van anar al cinema. Els primers, ens podríem definir com a sectors amb inquietuds culturals d’un nivell més elevat, disposats a aprendre coses noves, a conèixer nous autors i estils. Tot i així, hi trobem una altra divisió, de fet tres. 

En primer lloc els romàntics com la Joana.. Gent culta, molt interessada en l’art, capaç de trobar-hi totes les perspectives, d’entendre’l i de viure, que es poden permetre interessar-se, en gran part, perquè han tingut una família que els ho ha transmès i que els ho ha facilitat. En segon lloc tenim en Pere, també amb un alt nivell cultural, que entenen l’art com un negoci més dins el mercat, com una peça més del complex entramat capitalista en què estem sotmesos on la innovació i l’adaptació són la màxima. Curiosament la seva família ha viscut llargues temporades els EEUU. 

Després tenim en Pau, un noi molt intel·ligent, de caràcter pràctic i simple, a qui no li agrada perdre el temps, amb una mentalitat molt racional que entén les coses si tenen alguna raó de ser, algun benefici pel conjunt i no suposen una despesa innecessària.

I dels què no han anat al museu? Doncs ens trobem a gent com en Roger i l'Albert, dos nois amb carrera, amb feina estable i una vida tranquil·la que prefereixen destinar els seus diners i el seu temps lliure a passar una bona estona, riure i gaudir de quelcom gens menyspreable com és una pel·lícula del Tarantino. Però és que sota seu encara hi ha un infinit nombre de noms que representen a persones molt diferents: persones que voldran veure la pel·lícula i se la descarregaran, persones que no la podran pagar, persones que no sabran, ni tan sols, que s’ha estrenat Django i molt menys l’exposició del Miró. 

Així doncs, si dins un grup d’amics que es coneixen des de la infància hi ha tanta diversitat, què podem esperar de la societat? Ja no podem parlar d’alta cultura o art elitista i art popular, no ens podem encasellar en una determinada classe social que ha de consumir certa cultura ni podem considerar que tenim uns gustos determinats en funció de la nostra riquesa. 

La societat és fragmenta, es “microtargetitza”, les ofertes s’adapten, ja no a certes classes, sinó a grups concrets. La competència és tan gran que la cultura s’especialitza fins al punt de fer peces personalitzades, perquè ja no som un conjunt, som un individu dins un món d’individus.