Flor al cul

Sense motiu aparent, al llarg de la nostra vida ens creuem, convivim, treballem o coneixem una classe de persones que comparteixen uns trets en comú. Són una raça molt selecta, una espècie protegida difícil de veure, però que molts tenim la sort (deixem-ho en sort, no direm si bona o dolenta) de trobar-nos en el nostre camí.

Només pel simple fet d’haver nascut, Déu o qui sigui - no entraré en el debat místic de si es tracta del destí, una força divina el karma o la genètica, més que res, perquè l’espècimen del què parlo està fet d’una composició que ni el poder més poderós el pot crear -. Com deia, tan bon punt neixen, a aquestes persones els germina un brot verd al final de l’esquena que, en pocs dies, ja es comença a convertir en aquesta gràcia que l’acompanyarà tota la vida: La flor al cul.

És una flor que no cal que es regui, ni que es podi, ni cuidar-la, ella soleta farà el seu curs i anirà creixent i florint sense cap mena d’esforç per part del seu portador. I la seva gràcia, a més, serà cada dia més gran.

Al principi només atorgarà a la persona que la porta una infància excitant i despreocupada. Permetrà a l’infant gaudir del plaer més gran de ser un nen: ser el primer. Ser el primer en acabar les col·leccions de cromos de moda, el primer en l’esport que es jugui al pati, el primer en aprendre’s les taules de multiplicar i fins i tot el primer en desaparèixer quan hi ha merder.

Quan s’arriba a l’adolescència aquella petita flor entre natja i natja continua creixent esplèndida, permetent a la persona que l’ostenta gaudir dels millors “noviets” a l’institut, treure les millors notes sense seure més de deu minuts seguits a la cadira o ser el rei de totes les festes i plans ludicofestius.

Tot això pot semblar banal, però és només un preludi de tota l’esplendor que aquesta flor, nascuda per la via anal, pot arribar a mostrar. Quan s’arriba a la vida adulta, tant és la professió que esculli aquella persona: pot ser enginyer, economista, filòsof o astronauta, perquè, sigui quina sigui la seva vocació, serà reconegut arreu; estimat i valorat pels professors de la universitat, es quedarà fixe allà on faci pràctiques, i se’l rifaran a totes les empreses del sector.

A més, tindrà una vida intrèpida, on cada dos o tres anys, quan sembli que la rutina pot ser un mal per la petita floreta, patapam! Un nou brot verd apareixerà per donar noves emocions a la vida de la persona cul-florit, bé sigui amb un ascens, un nou amor, fills guapos i intel·ligents, una herència, un pis tirat de preu, i puc fer una llista interminable.

I així va fent. Molts pensem que en algun moment la floreta es pansirà, que a la persona que la porta  sempre li mancarà alguna cosa, però sabem que no és veritat. Sabem que gràcies a la flor tindran una vida plena fins a l’últim dels seus dies, on gaudiran d’un enterrament ple de flors.

Pensareu que em refereixo a la classe de persona com la que retrata en Woody Allen en aquella pel·lícula, “Match Point”, un paio a qui la sort li ve de cara perquè un anell cau en el cantó correcte, però no és això. El personatge d’en Woody es queda amb la noia lletja i a sobre ha de carregar el pes d’un mort a la consciència. Això no li passa a la raça a qui jo em refereixo. Les persones de qui parlo són més aviat com els personatges d’una peli d’adolescents nord-americana (que malgrat es negui tothom ha vist alguna vegada). Personatges legals, a qui tothom s’estima, amb ideals, intel·ligents i que sempre tenen una solució als problemes i un final feliç. 

Personatges a qui, a sobre, no pots odiar.

Què fem?

“Ei hola, que feu?”, “Què fem?”, “Ei va, fem alguna cosa o què?”, “No estem fent res de bo”, “No sé què fer”, fins i tot preguntem a la gent “Què fas”, en comptes de dir-li “Com estàs?”.

Expressions recurrents que comparteixen el mateix nucli: FER. Fer no entès com a construir, crear o qualsevol altre verb que impliqui una acció, tant és si física o intel·lectual (llegir, escriure, escoltar, aprendre...), sinó fer en el més pur sentit de la paraula, per no sentir que no es fa res.

Hem donat un nou sentit a la paraula FER, en què entenem que “fer alguna cosa” és deixar de fer el que s’està fent per fer alguna cosa millor, encara que sigui passar del sofà a la cadira o demanar una cervesa després del cafè.

El cas és que volem fer, necessitem fer. Fer a casa, fer amb els amics, fer a la feina. Fer coses constantment. Fer coses millor que les que estàvem fent anteriorment; fer coses divertides, intel·lectuals, fer coses esportives, fer coses inoblidables. El cas és no deixar de fer, per no avorrir-se, perquè no fer res ens avorreix.

De fet, mentre faig aquest escrit ja penso en què faré després; mentre faig el dinar penso en les classes de la tarda i mentre sóc a classe penso en la cervesa que faré quan surti.

Així, és possible que, en realitat, només fem per fer. Fem i desfem sense cap mena de consciència, gaudi ni objectiu, fem per no deixar de fer; perquè si no fem ens desfem, perquè estem fets de necessitats, d’impaciència, d’ambició i, per tant, fem el que fem, sempre hi haurà altres coses millors que podríem estar fent.

Què hi farem!

L'art és cultura?

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de la Joana, una amiga llicenciada en Belles Arts, filla de professors universitaris. Em comentava que a la fundació Miró s’hi feia una retrospectiva de Pollock i em convidava a anar-hi. 

Ho vam comentar a tothom, i finalment ens vam animar la Joana, en Pere (arquitecte fill de dissenyadora i professor universitari), en Pau (metge fill d’arquitectes) i jo.

Els altres, entre ells el Roger (originari d’un poble del maresme amb un pare dedicat al sector de la construcció) i l’Albert (pares botiguers) van negar-se en rotund a “malgastar els diners en una cosa tan avorrida com aquesta” i van decidir anar al cinema. Vam quedar en trobar-nos per sopar.

Un cop dins de la Fundació Miró, vam començar per l’exposició permanent. Tots quatre coneixem Miró i ens fa gràcia veure les seves obres i sentir la Joana explicar-ne el significat. Tot i així, en Pau i jo no acabem d’entendre el sentit d’una tela blanca amb una gran taca blava al mig, però callem mentre escoltem en Pere i la Joana comentar la bellesa de l’obra.

Quan passem a la retrospectiva sobre Pollock la cosa és complica. Vídeos de dones nues pintant el terra amb els cabells, una sala plena de pneumàtics apilats, una pantalla blanca amb una música insuportable... En Pau i jo que fins ara toleràvem Miró, potser més per sentir el seu nom reiterades vegades i per ser català, entrem en estat de nerviosisme. No entenem res, no hi ha cap imatge ni cap part d’aquella exposició que ens transmeti res ni tan sols que ens sembli bonica, fins i tot, en alguns casos, ens incomoda. De fet, comencem a riure davant les “tonteries” que veiem.


Quan acabem l'exposició (que de fet en Pau i jo deixem a mitjes per avorriment) comentem la jugada. La Joana ho ha trobat molt interessant i no entén per què no ens ha agradat. Ens explica el concepte d’aquestes tècniques basades en les performances i el fet d’implicar l’espectador d’una manera tan activa en l’obra. “Es tracta de treballar amb els materials no com una eina en sí sinó com una finalitat, explorar totes les seves possibilitats i transmetre a través de l’acció no només en un producte acabat sinó amb el seu procés de creació, per entendre’n el sentit en la seva totalitat”. 

En Pau no ho veu d’aquesta manera, tot i que coincideix que li ha agradat, creu que la gràcia està en la innovació que va suposar la pintura acció, en com va trencar esquemes i va suposar en canvi en la manera de concebre l’art.

En Pere i jo no ens donem per satisfets. Ell es posa més irònic, troba una gran “estupidesa” pagar vuit euros per veure una exposició tan inútil, que no aporta res de nou i que a sobre no és ni bonic. Jo en canvi em poso més seriosa, em sento acomplexada per no entendre el seu punt de vista i em fa ràbia que sigui un art tan complicat. Si bé és cert que ha obert un debat interessant, no entenc com persones que hem crescut juntes, que tenim idees polítiques similars i que coincidim amb la majoria d’opinions estem tan allunyades.

Després de la visita ens trobem tots per sopar. En Roger i l'Albert venen entusiasmats, han anat a veure “Django unchained” i s’ho han passat realment bé. “Aquest Tarantino està sonat”, “recordes quan el protagonista li clava aquella pallissa”, “realment allò dels negres era molt fort”, “la música era boníssima”. 

I per què aquesta història? Davant d’aquesta anècdota, completament real, considero que se’n pot fer una radiografia de la societat actual. De moment, ja es pot fer una primera divisió. Aquells, que vam decidir anar al Miró i els que van anar al cinema. Els primers, ens podríem definir com a sectors amb inquietuds culturals d’un nivell més elevat, disposats a aprendre coses noves, a conèixer nous autors i estils. Tot i així, hi trobem una altra divisió, de fet tres. 

En primer lloc els romàntics com la Joana.. Gent culta, molt interessada en l’art, capaç de trobar-hi totes les perspectives, d’entendre’l i de viure, que es poden permetre interessar-se, en gran part, perquè han tingut una família que els ho ha transmès i que els ho ha facilitat. En segon lloc tenim en Pere, també amb un alt nivell cultural, que entenen l’art com un negoci més dins el mercat, com una peça més del complex entramat capitalista en què estem sotmesos on la innovació i l’adaptació són la màxima. Curiosament la seva família ha viscut llargues temporades els EEUU. 

Després tenim en Pau, un noi molt intel·ligent, de caràcter pràctic i simple, a qui no li agrada perdre el temps, amb una mentalitat molt racional que entén les coses si tenen alguna raó de ser, algun benefici pel conjunt i no suposen una despesa innecessària.

I dels què no han anat al museu? Doncs ens trobem a gent com en Roger i l'Albert, dos nois amb carrera, amb feina estable i una vida tranquil·la que prefereixen destinar els seus diners i el seu temps lliure a passar una bona estona, riure i gaudir de quelcom gens menyspreable com és una pel·lícula del Tarantino. Però és que sota seu encara hi ha un infinit nombre de noms que representen a persones molt diferents: persones que voldran veure la pel·lícula i se la descarregaran, persones que no la podran pagar, persones que no sabran, ni tan sols, que s’ha estrenat Django i molt menys l’exposició del Miró. 

Així doncs, si dins un grup d’amics que es coneixen des de la infància hi ha tanta diversitat, què podem esperar de la societat? Ja no podem parlar d’alta cultura o art elitista i art popular, no ens podem encasellar en una determinada classe social que ha de consumir certa cultura ni podem considerar que tenim uns gustos determinats en funció de la nostra riquesa. 

La societat és fragmenta, es “microtargetitza”, les ofertes s’adapten, ja no a certes classes, sinó a grups concrets. La competència és tan gran que la cultura s’especialitza fins al punt de fer peces personalitzades, perquè ja no som un conjunt, som un individu dins un món d’individus.

Enric Duran: “Malgrat la crisi se segueix amb aquestes pràctiques, per exemple ara els bancs tornen a fer creure que és un bon moment per comprar”

Quedo amb l’Enric Duran a les 16.15 hores per trobar-nos a l’Skype. No podem fer l’entrevista presencial, simplement perquè ell no és aquí. Tal i com ha anunciat en el tercer comunicat del seu web (www.enricduran.cat): “Des d’uns dies abans del judici, he desaparegut sense deixar rastre; i des de llavors estic protegint la meva llibertat en algun lloc d’Europa.”

Al portal de l’Enric, a més de tots els comunicats i el seguiment dels seus judicis hi ha explicada de forma íntegre i sense rodejos la seva historia. Comença així:

He expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent-hi els interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros, que no pagaré.

Després de llegir això i amb un nus a l’estomac espero la trucada. Quan sona despenjo ràpidament i el primer que em comunica és que no engegarà el vídeo. No pressiono i començo.

-         

      Com se’t va acudir començar amb tot això?

L’any 2005. Portava temps informant-me sobre la situació a del món financer. Formava part de diversos moviments socials que no només es preocupaven d’això sinó també de causes socials, energètiques i ecològiques.

Vaig veure que havia de denunciar el que estava passant i el que estava veient. Pensava en el futur que ens esperava i creia que havia de fer alguna cosa per denunciar els abusos de poder i promoure la construcció d’alternatives al capitalisme.

-          I quan vas començar tenies algun objectiu fixat? Quan tenies previst aturar-te?

No ho tenia previst. Però cada vegada es feia més difícil anar mantenint préstecs petits perquè en el moment que tingués préstecs pendents de més de 6000 euros sortiria a les llistes del Banc d’Espanya. A l’estiu del 2007 quan vaig veure que esclatava la crisi immobiliària als Estats Units i que era molt possible que arribés a Espanya vaig pensar que era un bon moment per establir un pla final. Em vaig marcar un tancament  pel desembre de 2007 i gener del 2008. Després però encara vaig acabar de demanar alguna cosa més.

-          Podríem dir que amb tot el que ha caigut ara vas ser una mica visionari....

Vaig aprendre’n de molta gent amb qui parlava. Sobretot amb la gent de crisienergetica.org que denunciaven que el creixement dels recursos energètics era necessari per mantenir el creixement econòmic i financer però que els recursos energètics no es podien consumir d’aquesta manera perquè s’acaben.
Vaig veure que això no podria continuar gaire temps.

-          I mentre estaves demanant tots aquests crèdits als bancs cap d’ells et va posar problemes ni es va adonar de la teva jugada?

No. Com que anava pagant els interessos dels crèdits a temps, gràcies als altres crèdits que anava demanant, no em deien res. Quan vaig decidir fer públic el que havia fet i deixar de pagar ja vaig començar a rebre trucades, amenaces d’iniciar processos civils o penals... però fins llavors res.

De fet, a diferents empreses financeres del mateix grup, com eren Caja Madrid i Fracciona els hi vaig demanar exactament el mateix préstec per comprar el mateix cotxe i tots dos me’l van concedir.    

-          T’anomenen el Robin Hood dels bancs. És això el que pretens ser?

Prefereixo que se’m conegui pel meu nom i pel que sóc, que és activista des de fa molts anys. Participo a diversos projectes col·lectius com la Cooperativa Integral Catalana i molts d’altres i vull que es tingui en compte això.

L’acció d’expropiar als rics l’he fet puntualment quan he tingut capacitat per fer-la, temps (perquè en requereix molt) i ho he trobat adequat, però el que faig contínuament no és això sinó que treballo amb molta gent per construir alternatives al capitalisme.

-          

      Mola gent culpa a les persones de les enganyifes dels bancs perquè no s’ho han mirat prou.

S’ha de respectar el fet que cadascú és responsable de sí mateix. Però està clar que les tecnologies de manipulació que utilitzen les gran corporacions cada vegada són més sofisticades i poden fins i tot fer creure a una persona què és el que vol fer. Hi ha una pressió perquè la persona, per exemple, compri una casa amb una hipoteca impressionant

I aquestes accions no s’han acabat. Malgrat la crisi se segueix amb aquestes pràctiques, per exemple ara els bancs tornen a fer creure que és un bon moment per comprar perquè els preus estan molt baixos i tornen a fer creure a la gent que el millor és hipotecar-se.  En canvi, els préstecs per a l’economia productiva que són els que portarien a engegar projectes que ajudarien al conjunt de la societat no s’ofereixen i és molt difícil accedir-hi.

-          Animaries a més gent que faci el que tu has fet?

Fa anys vam publicar un manual per a fer expropiacions bancàries per facilitar la feina a tothom qui vulgui a tirar endavant iniciatives d’aquest tipus. Em consta que se’n han fet però no s’han fet públiques i jo he intentat ajudar a tothom qui m’ha demanat suport sempre que veiés que era amb un objectiu social al darrere.

Tampoc crec que sigui una acció que pugui fer molta gent a la vegada. Sobretot pels riscos que comporta. Crec que qui ho faci, a banda de la utilitat social i personal, el que és important és aprofundir en la denuncia del sistema financer i capitalista.

-          

  Els casos de corrupció actuals et beneficien?

Jo crec que si. Genera debat social sobre com es tracten diferents casos judicialment.
Com que ‘està veient que el sistema polític i judicial van molt malament a mi em facilita el camí. Això no vol dir que potser amb mi hi hagi un intent de fer-me un càstig exemplar perquè a ningú més se li acudeixi fer-ho. Per tant no confio i intento protegir-me i no em deixaré detenir.

Fa quatre anys vaig dir que el sistema no estava legitimat per jutjar-me perquè veia que no era just. Ara, a part d’això, veient com s’estan jutjant els casos de corrupció veig que la justícia està pitjor del que jo imaginava.

-          Com està el procés ara mateix?

El 18 de febrer estava citat al jutjat i no hi vaig anar. Però el dia 13 el meu advocat va renunciar i no se si és legal que em citin si no tinc advocat. Jo crec que les citacions que m’han enviat no són legals.

Jo he deixat sempre clar que no em pensava presentar al judici. I ara és el tribunal qui ha de decidir si aplaça el judici per més endavant, o no fa res o s’espera com  els hi proposo.

Ara estic amagat i ho tenen molt difícil per trobar-me però si s’esperen començarem a treballar en un projecte que demostri que el que he fet té una reciprocitat i que encara que la gent no estigui d’acord amb les meves idees el que he fet els beneficia.

No tinc cap intenció da facilitar que em detinguin. Vull demostrar que la presó no té cap sentit per persones que intenten aportar el millor de sí mateixos a la societat.

-          I si aconsegueixes que t’absolguin amb el pagament d’una multa ho faries?

No. De fet, quan vaig estar a la presó, la gent que forma part dels moviments socials on jo estic implicat van decidir reunir els diners per pagar la fiança però ho van fer sense que jo ho acceptés perquè en aquells moments no em podia comunicar. Ara no hi ha cap negociació d’aquest tipus que accepti.

-          Hi ha algun banc que t’hagi absolt?

No em consta. Són molts bancs i la majoria han anat pel procés civil excepte 14 que han anat per la via penal. De tots ells cap m’ha comunicat si ha retirat la denuncia així que si ho han fet no ho se.

-          T’arrepenteixes de tot el que has fet?

No. Jo quan vaig començar ja era conscient de tot el que m’esperava: presó, marxar del país... Ja estava preparat i el meu entorn també.

-          Quins projectes de futur tens?

Hem engegat el projecte RADI per ajudar a totes les persones que es troben en situació d’insubmissió al sistema judicial. Al meu web es pot consultar.

A més, continuo participant activament en els diferents projectes que tinc engegats des de fa temps, però la meva presència serà virtual. Hi ha molta feina a fer des de la distància.