Flor al cul

Sense motiu aparent, al llarg de la nostra vida ens creuem, convivim, treballem o coneixem una classe de persones que comparteixen uns trets en comú. Són una raça molt selecta, una espècie protegida difícil de veure, però que molts tenim la sort (deixem-ho en sort, no direm si bona o dolenta) de trobar-nos en el nostre camí.

Només pel simple fet d’haver nascut, Déu o qui sigui - no entraré en el debat místic de si es tracta del destí, una força divina el karma o la genètica, més que res, perquè l’espècimen del què parlo està fet d’una composició que ni el poder més poderós el pot crear -. Com deia, tan bon punt neixen, a aquestes persones els germina un brot verd al final de l’esquena que, en pocs dies, ja es comença a convertir en aquesta gràcia que l’acompanyarà tota la vida: La flor al cul.

És una flor que no cal que es regui, ni que es podi, ni cuidar-la, ella soleta farà el seu curs i anirà creixent i florint sense cap mena d’esforç per part del seu portador. I la seva gràcia, a més, serà cada dia més gran.

Al principi només atorgarà a la persona que la porta una infància excitant i despreocupada. Permetrà a l’infant gaudir del plaer més gran de ser un nen: ser el primer. Ser el primer en acabar les col·leccions de cromos de moda, el primer en l’esport que es jugui al pati, el primer en aprendre’s les taules de multiplicar i fins i tot el primer en desaparèixer quan hi ha merder.

Quan s’arriba a l’adolescència aquella petita flor entre natja i natja continua creixent esplèndida, permetent a la persona que l’ostenta gaudir dels millors “noviets” a l’institut, treure les millors notes sense seure més de deu minuts seguits a la cadira o ser el rei de totes les festes i plans ludicofestius.

Tot això pot semblar banal, però és només un preludi de tota l’esplendor que aquesta flor, nascuda per la via anal, pot arribar a mostrar. Quan s’arriba a la vida adulta, tant és la professió que esculli aquella persona: pot ser enginyer, economista, filòsof o astronauta, perquè, sigui quina sigui la seva vocació, serà reconegut arreu; estimat i valorat pels professors de la universitat, es quedarà fixe allà on faci pràctiques, i se’l rifaran a totes les empreses del sector.

A més, tindrà una vida intrèpida, on cada dos o tres anys, quan sembli que la rutina pot ser un mal per la petita floreta, patapam! Un nou brot verd apareixerà per donar noves emocions a la vida de la persona cul-florit, bé sigui amb un ascens, un nou amor, fills guapos i intel·ligents, una herència, un pis tirat de preu, i puc fer una llista interminable.

I així va fent. Molts pensem que en algun moment la floreta es pansirà, que a la persona que la porta  sempre li mancarà alguna cosa, però sabem que no és veritat. Sabem que gràcies a la flor tindran una vida plena fins a l’últim dels seus dies, on gaudiran d’un enterrament ple de flors.

Pensareu que em refereixo a la classe de persona com la que retrata en Woody Allen en aquella pel·lícula, “Match Point”, un paio a qui la sort li ve de cara perquè un anell cau en el cantó correcte, però no és això. El personatge d’en Woody es queda amb la noia lletja i a sobre ha de carregar el pes d’un mort a la consciència. Això no li passa a la raça a qui jo em refereixo. Les persones de qui parlo són més aviat com els personatges d’una peli d’adolescents nord-americana (que malgrat es negui tothom ha vist alguna vegada). Personatges legals, a qui tothom s’estima, amb ideals, intel·ligents i que sempre tenen una solució als problemes i un final feliç. 

Personatges a qui, a sobre, no pots odiar.