Tres cafès amb llet i comencem.
-
Fer política és vocacional, professional
o un deure ciutadà?
Menys professional qualsevol cosa. És vocacional, un dret i deure. Malgrat
la mercantilització de la política, partits que semblen empreses i governs que
semblen consells d’administració, la política és molt antiga i l’única forma de
canviar la situació, les condicions de vida i de treball.
Tothom fa política, fins i tot els que no en fan o no hi creuen. És la
forma que ens va ensenyar el mateix Francisco Franco quan deia “yo no me meto
en política” però sabem que en feia. La política està a la cultura, al model
social, econòmic... Afecta a tothom encara que hi hagi moltes formes
d’implicar-s’hi.
No hi ha dies màgics ni rancis és un compromís quotidià. La pregunta també
s’hauria de plantejar a la inversa, perquè la gent no s’implica? En l’actual
escala de valors, l’individualisme mana i pensem que això no va amb nosaltres.
Fuster deia “o fem nosaltres la política o serà feta contra nosaltres” .
-
I a tu, què et va motivar a entrar en
política?
En l’actual fase la inconsciència...
Al principi quan tenia 15 anys, la meva primera inspiració van ser els meus
avis. Des de petit vaig sentir a parlar de la presó, de la repressió. El meu
avi era un republicà condemnat a mort dues vegades sense executar, i sentir
tots aquests processos va despertant un sentiment.
També li he d’agrair a la Teresa, la directora de la meva escola, perquè va
ser la primera persona en fer-me participar en una assemblea per fer-nos
parlar de la guerra d’Iraq. Després tot és una cadena, et dones compte que vius
en un món injust i desigual i que la política s’ha de fer cada dia i posar el
teu granet de sorra.
-
I com t’ho fas per seguir creient en la
política quan veus el panorama actual?
Per exemple, perquè aquí, al costat d’on som, hi ha una associació de veïns
que es diu “Casc Antic”, gent que voluntàriament lluita pel seu barri (alguns
de més de 70 anys) i perquè cada dia conec gent que de forma altruista es deixa
la pell pel seu país. Ens ho posen molt difícil, la política oficial està en
decadència, però són aquestes formes de fer política per les que realment val
la pena seguir.
- Per tant... Quina és la millor
forma de fer política?
La política quotidiana, la que es fa arrel de terra. És l’únic territori
alliberat del que disposem, malgrat les moltes derrotes, i és l’únic
espai on es poden canviar les coses, l’única manera d’avançar.
-
I quan entres en política
convencional... tot canvia?
Sí, tot canvia a pitjor. És com el periodisme d’investigació, entres en una
cosa, perquè penses que està fatal, però quan hi ets te’n adones que està
pitjor del que pensaves. És interessant també, aprens com van els mecanismes de
poder i com ho tenen tot estructurat perquè res no es mogui ni es canviï.
-
... Tot i així, la CUP s’ha
institucionalitzat.. Ha “passat pel tubo”?
No deixa de ser un procés de presa de consciència col·lectiva, d’acumulació
de forces... El projecte de les CUP i l’Esquerra Independentista neix al 1968.
Ara estem a una nova fase i volem visualitzar la feina que s’ha fet en
aquest país durant moltes dècades.
No és “passar pel tubo”, potser pot tenir costos per nosaltres perquè estem
en un terreny que ens és advers, som el cavall de Troia.
Però la nostra idea és que si no t’agrada el que hi ha t’hi has de posar
per canviar-ho. A més, seria una frustració si n’esperéssim alguna cosa, però
no n’esperem res, ja sabem el que hi ha i la nostra confiança està al carrer.
Coneixem la lògica del poder i la força destructiva que té, i intentem blindar-nos.
-
Però molta gent no us ha vist fins que
no heu arribat al Parlament.
Per desgràcia aquesta és la lògica. Diuen que si no surts a la tele no ets
ningú, però ara gràcies a les xarxes i Internet hi ha un canvi, un nou procés
de democratització. I el que cal és canviar la manera com coneixem el que passa
a la política.
Per mi, les CUP i l’esquerra independentista han estat una escola. Una
escola on ens han desensenyat i ens han tornat a ensenyar el que és la
democràcia, què ens han pres, i com ens hem deteriorat. El que hem de fer
és “deseducar-nos” cada dia; llegir els diaris del revés, descodificar el que
en realitat ens volen dir, no dependre dels grans mitjans, fer els nostres
projectes autònoms i tenir criteri propi... No ens ho podem creure tot a ulls
clucs, ni el que digui qualsevol persona representant del poder.
-
És molt difícil ser coherent?
La coherència és la nostra esperança i maldecap. No hi ha batalla més
difícil que la batalla per la coherència i aquesta és diària, perquè te la
jugues amb cada gest i això pot ser molt estressant. Per mi no ho és, és com un
horitzó, tu hi intentes arribar i cada dia se’n va més enllà.
Però la coherència és el nostre motor. I al final aprens a acceptar algunes
contradiccions perquè n’hi ha que són irresolubles però has d’aprendre a
conviure-hi. Alhora també té moltes coses positives, quan ho aconsegueixes
superar una contradicció és molt gratificant perquè no és una feina fàcil que
es fa a llarg termini.
- I no és molt estressant....?
Més estressant és veure com tenim un món profundament injust per canviar i
jo no veig a ningú estressat per això. Estem en una cultura molt
delegacionista. Tots volem que el metge ens curi, que el comitè d’empresa ens
solucioni els problemes laborals, que el professor solucioni l’educació dels
fills... però no pensem que tots hi podem contribuir. La gran lliçó del
moviment pels Drets Civils Afroamericans ens va ensenyar que “el problema no és
el mal que ens fa una minoria cruel i elitista, el problema és que fem per
solucionar-ho la majoria”.
-
Molta gent pensa que les CUP són
idealistes i utòpiques.
Els utòpics i idealistes són els que es pensen que en un sistema polític i
econòmic on cada dia moren 80.000 persones de fam es pot mantenir sense
violència. Els que es pensen que podem estar consumint compulsivament en un món
on els recursos són finits. Aquests són els utòpics, els que pensen que podem
seguir igual i no passarà res. Si et penses que el De Guindos et traurà de la
crisi, llavors sí que ets utòpic.
-
Per què creus que vas ser tu l’escollit
per anar al Parlament?
Primer de tot perquè vaig ser escollit per vots en unes eleccions primàries
i obertes. I el perquè l’hauríem de preguntar a aquelles persones que em van
votar. Suposo que alguns veuran la implicació en moviments socials, en l’e-directe, el cooperativisme... Pot ser
que hi vegin en la meva trajectòria tot el que representa la CUP.
-
El passat dia 12 de febrer l’Ada Colau,
representant per la 2Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va ser expulsada del
parlament per increpar als diputats. A qui insultaries primer del parlament i
què li diries?
Jo prendria mesures legals directament. M’agradaria veure gent entre
reixes. M’agradaria veure Felip Puig demanant perdó a Esther Quintana. I Isidre
Fainé Publicant els comptes de la Caixa. Però jo no combato persones, combato
idees, pràctiques i fets.
Tot i així jo justifico directament i estic al costat de la ràbia i
l’emprenyada d’aquelles persones que viuen cada dia les injustícies. Encara
crec que se’ls insulta poc. El cinisme polític que hi ha al parlament i les
declaracions dels diputats sí que són un insult directe a totes les persones.
-
Des de les CUP voleu canviar moltes
coses. Què és el primer que hem de canviar?
Nosaltres mateixos.
- I això... com ho fem?
En comptes d’estar a Endesa ves a Som Energia. En comptes d’un compte a la
Caixa fes-te’l a Coop57, en comptes de comprar la Vanguardia et subscrius al Triangle..
En comptes de tenir Microsoft te’n vas a Linux... i així anar fent.
La millor notícia d’aquest país és que les alternatives ja existeixen, però
no hi ha canvi per dalt sense canvi per baix. El gran canvi és la suma de
milers de gestos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada