El Casal dels Infants augmenta, la pobresa també

La setmana de la pobresa se celebra en aquestes dates, però la pobresa i totes les seves conseqüències estan presents cada dia en la vida de totes les persones que s’apropen al Casal dels Infants.

Enguany fa 30 anys que va obrir per primera vegada les seves portes el Casal dels Infants, una iniciativa que van dur a terme un grup de veïns del barri del Raval, per ajudar als infants i joves més desafavorits. En un inici es centraven en donar resposta als quatre casos concrets que podien resoldre de forma voluntària, i avui, poden dir que en total han atès a més de 25.000 infants i han engegat més d’una quarantena de projectes.

Aquell projecte compartit pel moviment veïnal del Raval, ha anat creixent de forma lenta i sostinguda fins arribar a convertir-se en un puntal de l’acció contra l’exclusió social dels infants i joves i la promoció i el respecte pels drets de la infància i la igualtat d’oportunitats. Tant és així que des de fa més de deu anys, l’organització ha començat a intervenir, a part del Raval de Barcelona, al barri de la Mina de Sant Adrià del Besós, a Sant Roc i Llefià de Badalona, Raval i Fondo de Santa Coloma i al municipi de Salt, a Girona. A més, compta amb un projecte a Tànger per prevenir l’emigració de menors i donar-los suport en el país d’origen.

Els projectes i objectius del Casal creixen any rere any gràcies al gran suport ciutadà, i com a conseqüència -  per desgràcia -  de l’augment imparable dels índex de pobresa. En l’últim balanç de l’organització, l’any 2012, expliquen les dificultats que estan vivint per poder fer front a la situació d’augment descontrolat de les persones en risc d’exclusió i a la disminució dels recursos per part de l’administració.

Tal i com presenten en el balanç, el nombre de famílies que no rep cap mena de prestació econòmica ha augmentat exponencialment, i entre aquestes, més del 65% requereixen suport d’altres entitats sobretot pel que fa a recursos de primera necessitat com menjar o roba. D’aquestes famílies, més un 25% tenen problemes greus amb l’habitatge fins al punt de patir situacions d’impagament o desnonament. Rosa Balaguer, directora del Casal dels Infants, explica que les persones que atenen “són les primeres que van patir la crisi i les últimes que en sortiran perquè són les tenen més dificultats per fer-hi front”.

L’augment de la demanda ha saturat un gran nombre de serveis que ofereix el Casal, com els projectes d’atenció a mares solteres, on s’han disparat les llistes d’espera, o els projectes per  a la inserció laboral d’adolescents.  A més, altres serveis com el suport en el procés escolar o suport social a les famílies a partir de la intervenció i la prevenció en la pròpia comunitat, també es troben desbordats. Només en l’últim any, l’organització ha atès a més de 6.500 persones.

I per si no n’hi hagués prou, els recursos per fer front a tots aquests projectes són cada vegada més escassos, tenint en compte que les donacions que rep l’entitat no són suficients, i les aportacions de les administracions públiques són cada vegada més simbòliques. Rosa Balaguer, denuncia que les inversions públiques s’han reduït un 15% en els últims anys i això sense tenir en compte les retallades que afecten directament els usuaris del Casal com són les reduccions del pressupost en educació: “Hi ha elements bàsics que van enrere. Teníem una educació que contemplava, en part, les desigualtats dels infants i amb les retallades aquesta igualtat d’oportunitats s’ha vist molt deteriorada”.  

És per això que l’entitat s’ha hagut de reinventar i fer front a una nova situació de la forma més eficient i intentant que els menys perjudicats siguin els seus usuaris: “Els nostres esforços s’han centrat en mantenir tots els nostres serveis i no abandonar res del que ja teníem començat. Seguim treballant per generar oportunitats” declara Balaguer.

Així doncs, el Casal ha engegat diversos projectes per recollir diners per a la seves actuacions, com la iniciativa de la tapa solidària, que ja es realitza per tercer any consecutiu, o els tallats de cabell solidaris en diverses perruqueries barcelonines. Segons la directora del Casal, “aquest any es podran recollir els fruits d’aquestes col·laboracions amb empreses privades, sobretot en l’àmbit de la inserció i formació laboral dels joves amb més dificultats, on hem tingut molt suport empresarial després que el departament de treball es retirés del projecte”. 

Un dels actius que més ajuda a créixer i mantenir tota la infraestructura del Casal són els seus professionals i voluntaris que donen suport diari a la tasca de l’entitat.  L’últim any, han dedicat el seu temps de forma gratuïta més de 940 persones, i gairebé la meitat ho fan amb l’objectiu d’estar-s’hi més d’un any. Rosa Balaguer considera que el fet que els voluntaris siguin de llarga durada és un dels èxits més destacats ja que “els infants necessiten una atenció continuada en el temps i uns referents, i el fet que els voluntaris repeteixin s’ha de celebrar perquè vol dir que comptem amb un equip que creu en el projecte i això ens permet arribar més lluny”.  

Tot i les dificultats, el Casal es manté ferm en les seves aspiracions i no renuncia a seguir treballant amb els infants i joves, que segons Balaguer “són els protagonistes de totes les seves accions, serveis i demandes”. “El Casal dels Infants, com diu el seu nom és dels infants, és casa seva, i és des d’aquí on aconseguirem que, malgrat la seva situació, puguin tenir oportunitats”, declara la directora.

Flor al cul

Sense motiu aparent, al llarg de la nostra vida ens creuem, convivim, treballem o coneixem una classe de persones que comparteixen uns trets en comú. Són una raça molt selecta, una espècie protegida difícil de veure, però que molts tenim la sort (deixem-ho en sort, no direm si bona o dolenta) de trobar-nos en el nostre camí.

Només pel simple fet d’haver nascut, Déu o qui sigui - no entraré en el debat místic de si es tracta del destí, una força divina el karma o la genètica, més que res, perquè l’espècimen del què parlo està fet d’una composició que ni el poder més poderós el pot crear -. Com deia, tan bon punt neixen, a aquestes persones els germina un brot verd al final de l’esquena que, en pocs dies, ja es comença a convertir en aquesta gràcia que l’acompanyarà tota la vida: La flor al cul.

És una flor que no cal que es regui, ni que es podi, ni cuidar-la, ella soleta farà el seu curs i anirà creixent i florint sense cap mena d’esforç per part del seu portador. I la seva gràcia, a més, serà cada dia més gran.

Al principi només atorgarà a la persona que la porta una infància excitant i despreocupada. Permetrà a l’infant gaudir del plaer més gran de ser un nen: ser el primer. Ser el primer en acabar les col·leccions de cromos de moda, el primer en l’esport que es jugui al pati, el primer en aprendre’s les taules de multiplicar i fins i tot el primer en desaparèixer quan hi ha merder.

Quan s’arriba a l’adolescència aquella petita flor entre natja i natja continua creixent esplèndida, permetent a la persona que l’ostenta gaudir dels millors “noviets” a l’institut, treure les millors notes sense seure més de deu minuts seguits a la cadira o ser el rei de totes les festes i plans ludicofestius.

Tot això pot semblar banal, però és només un preludi de tota l’esplendor que aquesta flor, nascuda per la via anal, pot arribar a mostrar. Quan s’arriba a la vida adulta, tant és la professió que esculli aquella persona: pot ser enginyer, economista, filòsof o astronauta, perquè, sigui quina sigui la seva vocació, serà reconegut arreu; estimat i valorat pels professors de la universitat, es quedarà fixe allà on faci pràctiques, i se’l rifaran a totes les empreses del sector.

A més, tindrà una vida intrèpida, on cada dos o tres anys, quan sembli que la rutina pot ser un mal per la petita floreta, patapam! Un nou brot verd apareixerà per donar noves emocions a la vida de la persona cul-florit, bé sigui amb un ascens, un nou amor, fills guapos i intel·ligents, una herència, un pis tirat de preu, i puc fer una llista interminable.

I així va fent. Molts pensem que en algun moment la floreta es pansirà, que a la persona que la porta  sempre li mancarà alguna cosa, però sabem que no és veritat. Sabem que gràcies a la flor tindran una vida plena fins a l’últim dels seus dies, on gaudiran d’un enterrament ple de flors.

Pensareu que em refereixo a la classe de persona com la que retrata en Woody Allen en aquella pel·lícula, “Match Point”, un paio a qui la sort li ve de cara perquè un anell cau en el cantó correcte, però no és això. El personatge d’en Woody es queda amb la noia lletja i a sobre ha de carregar el pes d’un mort a la consciència. Això no li passa a la raça a qui jo em refereixo. Les persones de qui parlo són més aviat com els personatges d’una peli d’adolescents nord-americana (que malgrat es negui tothom ha vist alguna vegada). Personatges legals, a qui tothom s’estima, amb ideals, intel·ligents i que sempre tenen una solució als problemes i un final feliç. 

Personatges a qui, a sobre, no pots odiar.

Què fem?

“Ei hola, que feu?”, “Què fem?”, “Ei va, fem alguna cosa o què?”, “No estem fent res de bo”, “No sé què fer”, fins i tot preguntem a la gent “Què fas”, en comptes de dir-li “Com estàs?”.

Expressions recurrents que comparteixen el mateix nucli: FER. Fer no entès com a construir, crear o qualsevol altre verb que impliqui una acció, tant és si física o intel·lectual (llegir, escriure, escoltar, aprendre...), sinó fer en el més pur sentit de la paraula, per no sentir que no es fa res.

Hem donat un nou sentit a la paraula FER, en què entenem que “fer alguna cosa” és deixar de fer el que s’està fent per fer alguna cosa millor, encara que sigui passar del sofà a la cadira o demanar una cervesa després del cafè.

El cas és que volem fer, necessitem fer. Fer a casa, fer amb els amics, fer a la feina. Fer coses constantment. Fer coses millor que les que estàvem fent anteriorment; fer coses divertides, intel·lectuals, fer coses esportives, fer coses inoblidables. El cas és no deixar de fer, per no avorrir-se, perquè no fer res ens avorreix.

De fet, mentre faig aquest escrit ja penso en què faré després; mentre faig el dinar penso en les classes de la tarda i mentre sóc a classe penso en la cervesa que faré quan surti.

Així, és possible que, en realitat, només fem per fer. Fem i desfem sense cap mena de consciència, gaudi ni objectiu, fem per no deixar de fer; perquè si no fem ens desfem, perquè estem fets de necessitats, d’impaciència, d’ambició i, per tant, fem el que fem, sempre hi haurà altres coses millors que podríem estar fent.

Què hi farem!

L'art és cultura?

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de la Joana, una amiga llicenciada en Belles Arts, filla de professors universitaris. Em comentava que a la fundació Miró s’hi feia una retrospectiva de Pollock i em convidava a anar-hi. 

Ho vam comentar a tothom, i finalment ens vam animar la Joana, en Pere (arquitecte fill de dissenyadora i professor universitari), en Pau (metge fill d’arquitectes) i jo.

Els altres, entre ells el Roger (originari d’un poble del maresme amb un pare dedicat al sector de la construcció) i l’Albert (pares botiguers) van negar-se en rotund a “malgastar els diners en una cosa tan avorrida com aquesta” i van decidir anar al cinema. Vam quedar en trobar-nos per sopar.

Un cop dins de la Fundació Miró, vam començar per l’exposició permanent. Tots quatre coneixem Miró i ens fa gràcia veure les seves obres i sentir la Joana explicar-ne el significat. Tot i així, en Pau i jo no acabem d’entendre el sentit d’una tela blanca amb una gran taca blava al mig, però callem mentre escoltem en Pere i la Joana comentar la bellesa de l’obra.

Quan passem a la retrospectiva sobre Pollock la cosa és complica. Vídeos de dones nues pintant el terra amb els cabells, una sala plena de pneumàtics apilats, una pantalla blanca amb una música insuportable... En Pau i jo que fins ara toleràvem Miró, potser més per sentir el seu nom reiterades vegades i per ser català, entrem en estat de nerviosisme. No entenem res, no hi ha cap imatge ni cap part d’aquella exposició que ens transmeti res ni tan sols que ens sembli bonica, fins i tot, en alguns casos, ens incomoda. De fet, comencem a riure davant les “tonteries” que veiem.


Quan acabem l'exposició (que de fet en Pau i jo deixem a mitjes per avorriment) comentem la jugada. La Joana ho ha trobat molt interessant i no entén per què no ens ha agradat. Ens explica el concepte d’aquestes tècniques basades en les performances i el fet d’implicar l’espectador d’una manera tan activa en l’obra. “Es tracta de treballar amb els materials no com una eina en sí sinó com una finalitat, explorar totes les seves possibilitats i transmetre a través de l’acció no només en un producte acabat sinó amb el seu procés de creació, per entendre’n el sentit en la seva totalitat”. 

En Pau no ho veu d’aquesta manera, tot i que coincideix que li ha agradat, creu que la gràcia està en la innovació que va suposar la pintura acció, en com va trencar esquemes i va suposar en canvi en la manera de concebre l’art.

En Pere i jo no ens donem per satisfets. Ell es posa més irònic, troba una gran “estupidesa” pagar vuit euros per veure una exposició tan inútil, que no aporta res de nou i que a sobre no és ni bonic. Jo en canvi em poso més seriosa, em sento acomplexada per no entendre el seu punt de vista i em fa ràbia que sigui un art tan complicat. Si bé és cert que ha obert un debat interessant, no entenc com persones que hem crescut juntes, que tenim idees polítiques similars i que coincidim amb la majoria d’opinions estem tan allunyades.

Després de la visita ens trobem tots per sopar. En Roger i l'Albert venen entusiasmats, han anat a veure “Django unchained” i s’ho han passat realment bé. “Aquest Tarantino està sonat”, “recordes quan el protagonista li clava aquella pallissa”, “realment allò dels negres era molt fort”, “la música era boníssima”. 

I per què aquesta història? Davant d’aquesta anècdota, completament real, considero que se’n pot fer una radiografia de la societat actual. De moment, ja es pot fer una primera divisió. Aquells, que vam decidir anar al Miró i els que van anar al cinema. Els primers, ens podríem definir com a sectors amb inquietuds culturals d’un nivell més elevat, disposats a aprendre coses noves, a conèixer nous autors i estils. Tot i així, hi trobem una altra divisió, de fet tres. 

En primer lloc els romàntics com la Joana.. Gent culta, molt interessada en l’art, capaç de trobar-hi totes les perspectives, d’entendre’l i de viure, que es poden permetre interessar-se, en gran part, perquè han tingut una família que els ho ha transmès i que els ho ha facilitat. En segon lloc tenim en Pere, també amb un alt nivell cultural, que entenen l’art com un negoci més dins el mercat, com una peça més del complex entramat capitalista en què estem sotmesos on la innovació i l’adaptació són la màxima. Curiosament la seva família ha viscut llargues temporades els EEUU. 

Després tenim en Pau, un noi molt intel·ligent, de caràcter pràctic i simple, a qui no li agrada perdre el temps, amb una mentalitat molt racional que entén les coses si tenen alguna raó de ser, algun benefici pel conjunt i no suposen una despesa innecessària.

I dels què no han anat al museu? Doncs ens trobem a gent com en Roger i l'Albert, dos nois amb carrera, amb feina estable i una vida tranquil·la que prefereixen destinar els seus diners i el seu temps lliure a passar una bona estona, riure i gaudir de quelcom gens menyspreable com és una pel·lícula del Tarantino. Però és que sota seu encara hi ha un infinit nombre de noms que representen a persones molt diferents: persones que voldran veure la pel·lícula i se la descarregaran, persones que no la podran pagar, persones que no sabran, ni tan sols, que s’ha estrenat Django i molt menys l’exposició del Miró. 

Així doncs, si dins un grup d’amics que es coneixen des de la infància hi ha tanta diversitat, què podem esperar de la societat? Ja no podem parlar d’alta cultura o art elitista i art popular, no ens podem encasellar en una determinada classe social que ha de consumir certa cultura ni podem considerar que tenim uns gustos determinats en funció de la nostra riquesa. 

La societat és fragmenta, es “microtargetitza”, les ofertes s’adapten, ja no a certes classes, sinó a grups concrets. La competència és tan gran que la cultura s’especialitza fins al punt de fer peces personalitzades, perquè ja no som un conjunt, som un individu dins un món d’individus.